Un edifici a reformar

L’excés d’informació i notícies que ens bombardegen dia sí dia també fa que, a vegades, ens passin per alt informacions que poden interessar-nos. Sembla ser que això ha passat amb les dades d’atur del Vendrell i del Baix Penedès, que fa quinze dies que han sortit i a hores d’ara als nostres polítics de govern i oposició els hi han passat per alt. No sabem si per saturació d’informació o d’irresponsabilitat. Qui sap!

Però aquestes línies no són només per parlar de l’atur crònic i unes dades, un cop més, demolidores sense pal·liatius. Aprofitarem aquesta finestra per parlar de l’economia del Vendrell, que si bé no acostuma a ser notícia perquè el debat es redueix a les xifres d’atur i un genèric “el món està fatal” de tertúlia de bar, té una necessitat imperiosa de ser replantejada en profunditat.

La nostra economia, el nostre edifici, s’ha anat fent vell i petit respecte la resta. Podem dir que l’economia del Vendrell és un edifici amb aluminosi.

Per fer-ho més fàcil podem assimilar l’economia a un edifici, on a cada planta hi trobem els diferents sectors econòmics locals. Simplificant-ho, hi accedim mitjançant dues escales: els consumidors per una banda i els treballadors per l’altra. Hi entrem segons el rol que toca en cada moment i entre tots fem funcionar l’edifici. Fins aquí, sobre el paper, tot perfecte.

Però vet aquí que ja fa temps que van aparèixer els primers problemes: hi ha edificis a la vora més grans, amb més plantes, amb millors accessos… i així el nostre edifici s’ha anat fent vell i petit respecte la resta, fins i tot esquifit, amb patologies greus que han aflorat, de nou, amb aquesta crisi sanitària, social i econòmica que estem vivint. Podem dir que l’economia del Vendrell és un edifici amb aluminosi i que, si no hi posem remei aviat, les conseqüències poden ser més greus del que ens podem imaginar.

La situació actual és un bon punt d’inflexió per plantejar aquesta revisió en profunditat que necessitem a partir de potenciar, reorientar i diversificar l’economia.

S’ha demostrat que l’aposta de jugar-ho tot a la carta de la construcció, els serveis i el turisme no va ser una bona decisió. L’edifici se’ns ha quedat petit. No es pot viure només de posar totes les marques de supermercats haguts i per haver. Els números parlen per si mateixos. Però a diferència d’altres períodes de crisi econòmica i social, la situació que ens ha tocat viure enguany pot ser un bon punt d’inflexió per plantejar aquesta revisió en profunditat que necessitem a partir de potenciar, reorientar i diversificar l’economia local.

La potenciació del sector del cotxe autònom, la mobilitat sostenible i l’smart city amb IDIADA al capdavant és un sector amb un creixement gegant els propers anys. O per exemple la recuperació de l’agricultura amb criteris d’agricultura ecològica, segells de qualitat, etc. a través de la quantitat d’hectàrees sense conrear que tenim al Vendrell i el Baix Penedès.

La reorientació del sector de la contrucció, enterrant la construcció extensiva i promovent la rehabilitació, l’estalvi i l’eficiència energètica com a fil conductor. O la diversificació, per exemple, amb sectors relacionats amb l’economia de la salut i els serveis assistencials, especialment amb una esperança de vida cada cop més alta. Totes les propostes, models de present i futur amb un objectiu clar: reposicionar la ciutat perquè generi de nou lideratge econòmic i social, situant-la al lloc que es mereix entre les ciutats mitjanes de Catalunya.

Hem de deixar de ser dormitori de l’àrea metropolitana d’una vegada. No es pot viure només de tenir tots els supermercats haguts i per haver.

L’aposta no serà completa, però, si no podem formar aquí la gent que haurà d’ocupar-se’n d’aquests sectors econòmics. Que hauran de fer funcionar el nostre edifici, generant riquesa i retornar-la a la ciutat. Deixar de ser dormitori de l’àrea metropolitana d’una vegada. Donar-li al nostre edifici nova vida i noves oportunitats reals. Per tant, repensar l’economia porta intrínsec repensar l’oferta educativa i formativa.

Toca fer obres de millora a l’edifici de l’economia vendrellenca. I cal posar-se al dia per liderar, amb objectius a curt, mig i llarg. Un mirador a la coberta que ajudi a aquesta mirada llarga, que ha mancat massa temps i segueix mancant. Sense fer discursos buits orientats per a una parròquia política determinada. Ens cal fer de far. Far, també, de la comarca. Liderant i generant la capacitat tractora suficient. Perquè si la capital fa de capital, el Baix Penedès té més capacitat d’ensortir-se’n i ens necessitarem a tots, sense excepció, per aconseguir-ho.

Desencallar el turisme

Si hi ha algú capaç de resumir l’actualitat vendrellenca en menys d’un minut aquest és “El Ingeniero de atascos”. Qui no el segueixi li recomano que ho faci, perquè no deixa indiferent a ningú mentre comenta la jugada conduint la furgoneta. Hi haurà qui dirà que és una crítica destructiva i que no cal fer-li cas. Però si no ens quedem només amb la façana d’aquesta afirmació i ens informem del tema que parla ja haurà aconseguit l’objectiu, que d’això es tracta.

Un dels últims vídeos el protagonitza la regidora de Platges i Cohesió Territorial, Bárbara Peris. Les declaracions que va fer a TV3 mostrant absoluta incertesa respecte la gestió de les platges amb l’arribada de la fase 2 de la crisi de la COVID-19 van generar més dubtes que certeses. Sí, s’han aplicat les mesures que marca el BOE, és el que hi ha. Però si apliquem la teoria “Ingeniero”, val la pena no quedar-nos només en això, constatant de nou una manca de lideratge i d’idees, en aquest cas en un sector tan important com és el turisme.

És preocupant que a aquestes alçades de la pel·lícula no tinguem plantejat la manera d’afrontar la temporada turística present.

Partint de la base que és Graduada en Turisme i d’altra formació del tema, és curiós que no sigui regidora de Turisme una llicenciada en Turisme. Ni que Platges i Turisme vagin de mà, aprofitant l’avinentesa. Deu ser cosa del govern del regateig, com parlàvem la setmana passada. Dit això, és preocupant que a aquestes alçades de la pel·lícula no tinguem plantejat la manera d’afrontar la temporada turística present, si el model que tenim és vàlid o de què viuran tantes famílies que en depenen. Si no sabem com gestionarem les platges, com volem plantejar-nos objectius més ambiciosos?

Que aquesta crisi marcarà un punt d’inflexió és una evidència. Per tant, com més aviat es treballin les possibles sortides a aquesta realitat, millor. I el turisme com a sector econòmic d’envergadura no pot quedar-se en un mediocre “tota la vida s’ha fet així”. De fet, amb tota seguretat el turisme buscarà més la qualitat que la quantitat per una qüestió de pura necessitat darwinista, allò d’adaptar-se o morir. I la capacitat de gaudir –i fer gaudir- de l’experiència turística cada cop és més important. En definitiva, si els interessos dels consumidors canvien per voluntat o necessitat, també ho haurà de fer una destinació com la nostra.

El turisme com a sector econòmic d’envergadura no pot quedar-se en un mediocre “tota la vida s’ha fet així”.

Per tant, segur que és un bon moment per buscar com ampliar sectors de visitants (turisme actiu, cultural, gastronòmic…), i nous sectors turístics (els qui viatgen sols, els qui combinen feina i oci…), promoure el caravàning o els velers recreatius aprofitant el port de Coma-ruga. I, a la vegada, apostar pels visitants d’un dia que potser recelen de dormir fora pel coronavirus, promoure nous establiments turístics més petits posant en valor territori, paisatge, proximitat…

Així doncs, el Vendrell necessita el seu “Ingeniero” perquè desencalli l’estratègia de repensar l’oferta turística en aquest nou moment que vivim a nivell global. Aprofitar ser una destinació més familiar que massificada pot ser beneficiós, especialment per augmentar la xifra de visitants tot l’any i acabar amb l’estacionalitat que patim. Però perquè tot això s’aprofiti cal lideratge i saber cap a on volem anar. Al cap i a la fi, en un món turístic tan sobreexplotat, adaptar-se o morir: necessitem que els nostres turistes vegin que l’important no és només on van, sinó què poden viure visitant-nos i com fer que la seva estada sigui una experiència turística excepcional.

El regateig

Fa una mica més de dos mesos que va començar l’estat d’alarma i estem passant per moments només reservats a llibres o pel·lícules de ficció. Fins i tot hem vist com es desenvolupava la síndrome d’acumulació compulsiva amb el paper de vàter, el llevat, la farina i tot de material d’aquell que alguns creuen que l’utilitzaran suficientment com per justificar-ne la compra i més aviat s’autoenganyen. 

Tot i així, fruit d’esgotar temàtiques hem anat arribant a certs debats més interessants dels que ens podem creure, com per exemple la convivència amb l’espai públic i si estem fent prou per adaptar-lo a les noves realitats de mobilitat i socialització del segle XXI, accentuades gràcies a la COVID-19.

Seria una pena desaprofitar l’avinentesa per repensar les ciutats i per no re-construir des de l’òptica de la vida al carrer i de les persones com a centre d’aquesta mirada. 

L’experiència d’aquests dies ha fet replantejar-se a molts com vivim i com interactuem amb la ciutat. Si tenim un espai privat a l’aire lliure (digui’s terrasses o patis) per gaudir del nostre envejat clima. Però també, indirectament o directa a partir de sortir al balcó a badar, guaitar, aplaudir, xerrar amb el veïnat… s’ha generat un procés de doble mirada a l’espai públic, mai tan valorat com fins ara. I com que és bo fer de la necessitat virtut, seria una pena desaprofitar l’avinentesa per repensar les ciutats i per no re-construir des de l’òptica de la vida al carrer i de les persones com a centre d’aquesta mirada. 

Més que optimista, cal qualificar-lo del govern del regateig. O de quedar-se a mitges, com preferiu.

Al Vendrell no és ara gràcies a la COVID-19 que ens agraden els carrers amb les voreres més àmplies. A qui no li agraden, oi? Si no fos així, les obres del Doctor Robert o del FEDER a Coma-ruga quan comencin no tindrien sentit. Tot i així, no s’entenen decisions del govern autoanomenat optimista. Més que optimista, cal qualificar-lo del govern del regateig. O de quedar-se a mitges, com preferiu.

Del regateig perquè aquest govern viu en un estat permanent d’encantador de serps. Sí, cal aplaudir que es tanqui el trànsit al carrer de les Quatre Fonts. Reivindicació històrica, tot sigui dit. Però… de debò calia reservar per als vianants uns carrers (zona entre l’Esclat i el Club de Tennis, per entendre’ns) on ara mateix no hi viu ningú i que per arribar-hi hem d’utilitzar les mateixes voreres estretes i suportant el mateix trànsit? Regateig, de nou, d’accions i decisions valentes. Una de freda i una de calenta permanent.

I amb la bicicleta qui hi pensa? A voltes només ens en recordem l’últim diumenge de maig amb la Festa de la Bicicleta.

És el moment d’apostar pels vianants, pel comerç de proximitat, per la bicicleta… tot recuperant part de l’espai públic dominat i monopolitzat el vehicle privat durant els últims 50 anys. I cal demanar al govern del regateig que deixi de regatejar. Per exemple, tancant el carrer de la Cristina Baixa al trànsit, que s’utilitza principalment com a via a peu entre el centre i els serveis del CAP o la zona escolar. Ampliant voreres i espais de passeig dels carrer Sant Xavier, Flors, Berguedà, avingudes Baix Penedès i Sant Vicenç o carretera de Valls. Vies urbanes centrals, vertebradores del Vendrell i on s’hi concentra un gran gruix del comerç. I no oblidar els barris marítims: repensar els carrers Santiago Rusinyol o Víctor Català, per exemple. I la bicicleta? A voltes només ens en recordem l’últim diumenge de maig quan hauria de ser tema central de la mobilitat en una ciutat com la nostra, de distància curta en molts casos.

El govern del regateig parlava de la transformació urbana a la campanya electoral. Però ens mereixem una ciutat repensada i, com deia, reconstruïda a partir de la mirada de les persones com a punt nuclear. I ara mateix, transformació és una paraula que els hi queda gran per les quatre decisions preses fins ara, sense perspectiva de millora.

Els hi demano que reflexionin si la seva transformació urbana és a partir de pedaços o amb aquesta mirada llarga tan necessària per no caure en allò que parlava Elías Torres al seu famós article Y el resto, verde”. Un espòiler: La qualitat d’una ciutat també es mesura per com s’ha pensat el seu espai públic. No li faltava raó.

En via morta (part I)

Durant el passat Ple, l’Ajuntament del Vendrell va aprovar per enèsima vegada la millora del servei de rodalies. Cada quatre anys aquesta moció surt a la llum. Vaja, un clàssic de la política vendrellenca. Les demandes sempre són les mateixes: trens cada mitja hora, millorar neteja i accessos, durada del trajecte…  Aquest cop ha estat Primàries qui, amb voluntat de demostrar que no només parlen de la independència, ha portat la moció estrella de la ciutat al plenari municipal.

Està molt bé demanar trens cada mitja hora, certament. És més, és de justícia que una ciutat com la nostra els tingui perquè tothom ho agrairà, ho agrairem. De fet, no s’entén que el servei de l’R4 no sigui cada mitja hora des de Sant Vicenç de Calders tal com passa amb l’R2Sud.

El gran problema d’aquestes mocions és el mateix de sempre: mai es proposa, des de la pròpia ciutat, solucions possibles.

Però quan demanes coses d’aquesta magnitud també hi ha d’haver la possibilitat de fer-les reals, viables i factibles encara que sigui difícil. Perquè si no, tot sempre queda en paper mullat, en via morta, i es transforma en una barreja d’electoralisme i demagògia pura. El gran problema d’aquestes mocions és el mateix de sempre: mai es proposa, des de la pròpia ciutat, solucions possibles.

Per tant, aquí van algunes propostes per posar sobre la taula. La primera: perquè l’R4 arribi a Sant Vicenç de Calders cada mitja hora caldria que no s’aturessin ni als Monjos ni a l’Arboç atesa la distància i temps transcorregut. Així, és més factible que els trens cada mitja hora acabin al Vendrell i que el servei de rodalia de Tarragona que finalitza a l’Arboç (RT2), amb bons horaris i canviant al Vendrell, permetés arribar fins a Sant Vicenç cada 30 minuts.

Si es vol tenir una estació de trens que no sigui només de pas, que faci capital i que ajudi a descongestionar Sant Vicenç de Calders, que els trens cada 30 minuts acabin al Vendrell seria una opció adequada.

La segona: allargar l’RT2 de l’Arboç fins a Vilafranca, de manera que fent transbord a la capital de l’Alt Penedès (i de nou amb una bona combinació d’horaris), s’aconseguís el mateix que a la primera proposta. Tot i així, si es vol tenir una estació de trens que no sigui només de pas, que faci capital i que ajudi a descongestionar Sant Vicenç, la primera opció és l’adequada.

I pel que fa al temps del trajecte, indecent en ple segle XXI. La proposta de Primàries és que des de Martorell els trens siguin directes a Barcelona. Per cert, pregunta seriosa: on comença Barcelona segons Primàries?

La proposta seria bona si no fos perquè a Martorell hi té parada l’R8 que precisament… no va a Barcelona! Però sí que tindria sentit que des de Molins de Rei, on comença i acaba l’R1, els trens de l’R4 no s’aturessin a dues estacions (Sant Feliu i Sant Joan Despí) i saltessin fins a Cornellà, amb connexió de metro i tramvia. Així, amb un tren cada mitja hora que saltés 6 parades actuals, el trajecte seria d’1 hora.

Sigui com sigui, el que cal és que hi hagi consens en les demandes a fer a les administracions competents, perquè si no proposes queda clar que no s’avança. Igual de clar que el Vendrell no s’hauria de permetre més temps una situació com aquesta. Per tant, cal demanar, un cop més, solucions concretes d’una vegada a govern i oposició i un calendari d’accions que permetin solucionar aquesta mancança històrica.

O al Rústic o enlloc

Fa uns anys el Vendrell va veure com una de les seves principals mancances era resolta i d’una manera bastant satisfactòria El sortir de festa o al cine van rebre la resposta esperada per a molts. Les Mates, com a centre d’oci, tenia una mica de tot: els esperats cinemes després del tancament de l’última sala al centre de la ciutat, la del Casal Familiar, uns espais de restauració mínimament variats, uns espais d’oci nocturn que també abarcaven tots els públics, un supermercat… i posteriorment s’hi va afegir el bowling. Tot plegat, una oferta prou completa que enterrava aquella mítica frase: “És que la gent del Vendrell per sortir ha d’anar a Calafell, perquè o vas al Rústic o no vas enlloc”.

Passats els anys, la voluntat de convertir aquell espai d’oci en un centre comercial, on urbanísticament no es pot realitzar perquè Les Mates està fora de la TUC, la Trama Urbana Consolidada, va fer que aquell invent que funcionava perfectament, on hi podien coincidir gent de totes les edats, fos desmantellat sense ni tan sols plantejar-se des de l’Ajuntament de torn si calia buscar alternatives viables socialment i econòmica a uns espais que atreien gent també de les poblacions properes i feien capital, ara que torna a estar tan de moda a la ciutat el propi concepte.

Les Mates enterrava aquella mítica frase: “És que la gent del Vendrell per sortir ha d’anar a Calafell, perquè o vas al Rústic o no vas enlloc”.

Per altra banda és un mal endèmic del Vendrell deixar que les coses morin sense que ni tan sols Ajuntament o col·lectius reconeguts (de comerciants, de restauradors,…) posin el crit d’alerta o es treballi en una mirada global. I a la vegada és evident que han canviat els hàbits de consum d’oci nocturn però això no vol dir que no calia entomar –i caldria fer-ho encara- des d’aquell moment quin era el camí per recuperar una oferta perduda en tan poc temps. Al cap i a la fi, no crec que cap ciutat que diu viure dels serveis i el turisme es pugui permetre el luxe d’anar tenint menys oferta d’oci o comercial quedant-se tan ampla. Tema a banda és quina oferta disposem als barris marítims, però això mereix un altre capítol.

La zona s’ha revitalitzat amb el nou Aldi i Burger King, i pot guanyar més atractiu amb un sector urbanístic al costat de la Muntanyeta per a nous usos comercials. Per tant, si l’interés en desenvolupar activitat econòmica és un fet, potser és un bon moment per repensar Les Mates del seu esperit original i a la vegada sumant-hi els deures pendents per a l’Ajuntament: dignificar la il·luminació dels carrers dels voltants, la neteja, la mobilitat, la rotonda de l’antiga premsa, el respecte al descans dels veïns de la Muntanyeta…  I una promoció econòmica que faci de veritat honor al seu nom. Tanmateix, hi tenim molt a guanyar i poc a perdre.

Si l’interés en desenvolupar activitat econòmica és un fet, potser és un bon moment per repensar Les Mates del seu esperit original i a la vegada sumant-hi els deures pendents per a l’Ajuntament

Perquè tornant al tema “capital”… Com menys quilòmetres haguem de fer per uns serveis que podem tenir a la vora, més capital som. I més podem exercir-ho si la resta de comarca, municipis del Penedès o del nord del Camp de Tarragona que ens són veïns ens escullen com una opció interessant per passar-hi el seu temps d’oci i vulguin repetir un altre dia perquè hi han trobat tots els serveis buscats. Capital és això, també, perquè per molt que ens ho diguem moltes vegades no ho serem més si no fem els deures.

L’esperit de Les4Fonts

Durant el Nadal del 2012, juntament amb tres vendrellenques més vam començar una experiència que no s’havia fet mai al Vendrell: agrupar articles d’opinió en un sol portal fora dels mitjans de comunicació tradicionals o web i, a més, animar a tothom a participar-hi de forma activa. Les4Fonts va ser una proposta nova, atrevida… però a la vegada conscient que calia (i segueix sent absolutament necessari) aportar visions diferents sobre temes d’actualitat que ens afecten, que ens són propers i, per què no, que poden remoure consciències o provocar tertúlia. En definitiva: crear estat d’opinió.

Repassar Les4Fonts és un sa exercici per veure que sí, que algunes coses han avançat al Vendrell, però d’altres han quedat més congelades que el cap de Walt Disney.

Sorprèn llegir el contingut d’alguns dels articles que es van publicar en aquell moment, perquè te’n pots adonar que tampoc han canviat tant les coses. La velocitat que hem de suportar del ritme de vida d’una societat com la nostra ens deixa, més aviat, poc temps per escriure, llegir i reflexionar amb calma.

Alguns d’aquests articles encara estan disponibles, malgrat que els més recents –misteris de la informàtica- s’han perdut entre les tonelades d’informació de la xarxa. Repassar-los és un sa exercici per veure que sí, algunes coses han avançat al Vendrell, però d’altres han quedat més congelades que el cap de Walt Disney.

Per exemple: la neteja, la recollida d’escombraries, l’estat precari del comerç, l’atractiu de la Fira de Santa Teresa,… temes que han vist com s’ha complert la màxima del qui dies passa, anys empeny. Segurament si entrem en detalls trobarem petites concessions i avenços, però són més aviat mediocres. D’altres, com la Festa Major o el paper de la cultura a la ciutat, el Penedès i el seu desenvolupament, la dinamització esportiva, les Madrigueres o la mirada reclamada de més atenció al patrimoni local han tingut cert recorregut. I d’altres temàtiques, finalment, s’han enquistat fins a punts de difícil desllorigador, paraula molt utilitzada en el lèxic contemporani, especialment pel món sobiranista.

Fins i tot, en un context polític d’enquistament de posicions i de governar “els de sempre”TM sorgien veus que demanaven una opció política independent i municipalista vendrellenca (no confondre amb invents fallits com l’Ara el Vendrell o d’altres opcions regionalistes locals com la recentment creada AVP). Avui dia, potser sense recorregut pel context polític nacional però, si més no, interessants de veure’n la possible maduresa en un altre escenari a mig termini.

Cal recuperar l’esperit de Les4Fonts per tenir una societat més crítica, oberta, valenta, sense subterfugis […] que pugui trobar un lideratge. Una mirada global en fons i forma.

En qualsevol cas, ara ja s’han posat totes les cartes sobre la taula dels governs locals, comarcals i de la Diputació. S’estrena una legislatura que, en el cas que ens ocupa, el del Vendrell, el paper de l’opinió pública és més necessària que mai. I més quan han passat tantes coses que han capgirat la situació local com un mitjó, encara que hi hagi qui no vegi la magnitud de la tragèdia o com de nocives n’han estat les seves decisions.

De la mateixa manera que el madridisme té “l’esperit de Juanito”, cal recuperar aquell esperit, el de Les4Fonts, per tenir una societat més crítica, oberta, valenta, sense subterfugis. I, de retruc, una ciutat que desperti de la letargia, que pugui trobar un lideratge. Una mirada global, en fons i forma, que combati el que em deia un bon amic: tenim el que ens mereixem. Si ens ho hem merescut, som al cap del carrer: despertem, actuem i prenem consciència. La necessitarem més que mai.

Drets civils i ciutats de gènere

La vida quotidiana, que tant valorem i que gira al voltant d’una cosa que no és neutre, com l’urbanisme, està pensada sobre totes les etapes de la vida des de la diversistat de gènere, edat, origen o funcional?

Arriba el 28 de juny, Dia Internacional de l’Orgull LGBTIQ+. Una data que any rere any, de la mateixa manera que ho fa el 8 de març, va agafant més força per les reivindicacions –que per altra banda caldria fer i practicar cada dia– sobre els drets d’homes i dones a ser lliures per viure, conviure, estimar i tenir les mateixes oportunitats sobre la base d’una societat tolerant, respectuosa, lliure pensadora i, també naturalment, crítica.

Aquest article segurament en serà un de més a la suma de literatura que acompanyaran aquests dies, sobre les reivindicacions socials que calen. Però és sorprenent que, massa cops, les reflexions que es dirigeixen a l’opinió pública tenen una mirada no especialment completa d’una qüestió tan àmplia i complexa i abordable des de tots els angles, com és tot el que envolta el 28 de juny o el 8 de març. Per això, avui no volia parlar estríctament d’aquestes dates, sinó d’altres temes relacionats.

Algunes qüestions estructurals, de fons, o són ignorades o queden a la pila de temes a tractar. I, tanmateix, són d’una importància cabdal. Per exemple, les nostres ciutats estan preparades per treballar les polítiques de gènere? O dit d’una altra manera: la vida quotidiana, que tan valorem i que gira al voltant d’una cosa que no és neutre, com l’urbanisme, està pensada sobre totes les etapes de la vida des de la diversitat de gènere, edat, orígen o funcional?

És evident que una ciutat com el Vendrell necessita imperiosament una regidoria de Drets Civils. Concepte molt més ampli, integrador, transversal i obert que molts altres noms sui generis que es puguin inventar segons la tendència política de qui escriu. Però el quid de la qüestió rau aquí: ens creiem veritablement una ciutat –o l’urbanisme- com a part fonamental del problema i com a organisme viu que és, mutable… que pot provocar vencedors i vençuts?  Com definim carrers, places… l’urbanisme i la planificació urbana són instruments molt poderosos per construir una ciutat més justa i equitativa. Ens els plantegem amb aquesta mirada?  

Si no ens preguntem per l’arrel de moltes qüestions, les polítques que es poden promoure, sí, són necessàries i adaptades a la societat del nostre temps, d’acord. Però no arribaran mai a un nivell de calat tan profund com aquelles que calen treballar, per exemple, pels Drets Civils. Sí, Drets Civils en majúscules!

Situar la vida quotidiana al centre del debat d’una ciutat com la nostra és clau per gestar un treball multidisciplinar, inclusiu, que aposti per la perspectiva de gèrene i els drets LGTBIQ+, però també per la sostenibilitat social en termes generals. També, a la vegada, per la concepció d’una flexibilitat de congeniació de les tasques quotidianes, de la vida a través de l’equitat i el respecte individual i col·lectiu. Amb eixos clars: teixit urbà, social, la mobilitat i autonomia personal, la seguretat des de la perspectiva de gènere…  

I un altre gran tema que també queda, malauradament, al fons del tot de la pila. Quin és el paper de l’educació, l’arma més forta que té una societat per combatre tot allò que vol canviar? Que el 28 de juny, el 8 de març i tots aquests dies ho siguin cada dia. Mentre els tinguem assenyalats al calendari quedarà molta feina a fer!