En via morta (part I)

Durant el passat Ple, l’Ajuntament del Vendrell va aprovar per enèsima vegada la millora del servei de rodalies. Cada quatre anys aquesta moció surt a la llum. Vaja, un clàssic de la política vendrellenca. Les demandes sempre són les mateixes: trens cada mitja hora, millorar neteja i accessos, durada del trajecte…  Aquest cop ha estat Primàries qui, amb voluntat de demostrar que no només parlen de la independència, ha portat la moció estrella de la ciutat al plenari municipal.

Està molt bé demanar trens cada mitja hora, certament. És més, és de justícia que una ciutat com la nostra els tingui perquè tothom ho agrairà, ho agrairem. De fet, no s’entén que el servei de l’R4 no sigui cada mitja hora des de Sant Vicenç de Calders tal com passa amb l’R2Sud.

El gran problema d’aquestes mocions és el mateix de sempre: mai es proposa, des de la pròpia ciutat, solucions possibles.

Però quan demanes coses d’aquesta magnitud també hi ha d’haver la possibilitat de fer-les reals, viables i factibles encara que sigui difícil. Perquè si no, tot sempre queda en paper mullat, en via morta, i es transforma en una barreja d’electoralisme i demagògia pura. El gran problema d’aquestes mocions és el mateix de sempre: mai es proposa, des de la pròpia ciutat, solucions possibles.

Per tant, aquí van algunes propostes per posar sobre la taula. La primera: perquè l’R4 arribi a Sant Vicenç de Calders cada mitja hora caldria que no s’aturessin ni als Monjos ni a l’Arboç atesa la distància i temps transcorregut. Així, és més factible que els trens cada mitja hora acabin al Vendrell i que el servei de rodalia de Tarragona que finalitza a l’Arboç (RT2), amb bons horaris i canviant al Vendrell, permetés arribar fins a Sant Vicenç cada 30 minuts.

Si es vol tenir una estació de trens que no sigui només de pas, que faci capital i que ajudi a descongestionar Sant Vicenç de Calders, que els trens cada 30 minuts acabin al Vendrell seria una opció adequada.

La segona: allargar l’RT2 de l’Arboç fins a Vilafranca, de manera que fent transbord a la capital de l’Alt Penedès (i de nou amb una bona combinació d’horaris), s’aconseguís el mateix que a la primera proposta. Tot i així, si es vol tenir una estació de trens que no sigui només de pas, que faci capital i que ajudi a descongestionar Sant Vicenç, la primera opció és l’adequada.

I pel que fa al temps del trajecte, indecent en ple segle XXI. La proposta de Primàries és que des de Martorell els trens siguin directes a Barcelona. Per cert, pregunta seriosa: on comença Barcelona segons Primàries?

La proposta seria bona si no fos perquè a Martorell hi té parada l’R8 que precisament… no va a Barcelona! Però sí que tindria sentit que des de Molins de Rei, on comença i acaba l’R1, els trens de l’R4 no s’aturessin a dues estacions (Sant Feliu i Sant Joan Despí) i saltessin fins a Cornellà, amb connexió de metro i tramvia. Així, amb un tren cada mitja hora que saltés 6 parades actuals, el trajecte seria d’1 hora.

Sigui com sigui, el que cal és que hi hagi consens en les demandes a fer a les administracions competents, perquè si no proposes queda clar que no s’avança. Igual de clar que el Vendrell no s’hauria de permetre més temps una situació com aquesta. Per tant, cal demanar, un cop més, solucions concretes d’una vegada a govern i oposició i un calendari d’accions que permetin solucionar aquesta mancança històrica.

O al Rústic o enlloc

Fa uns anys el Vendrell va veure com una de les seves principals mancances era resolta i d’una manera bastant satisfactòria El sortir de festa o al cine van rebre la resposta esperada per a molts. Les Mates, com a centre d’oci, tenia una mica de tot: els esperats cinemes després del tancament de l’última sala al centre de la ciutat, la del Casal Familiar, uns espais de restauració mínimament variats, uns espais d’oci nocturn que també abarcaven tots els públics, un supermercat… i posteriorment s’hi va afegir el bowling. Tot plegat, una oferta prou completa que enterrava aquella mítica frase: “És que la gent del Vendrell per sortir ha d’anar a Calafell, perquè o vas al Rústic o no vas enlloc”.

Passats els anys, la voluntat de convertir aquell espai d’oci en un centre comercial, on urbanísticament no es pot realitzar perquè Les Mates està fora de la TUC, la Trama Urbana Consolidada, va fer que aquell invent que funcionava perfectament, on hi podien coincidir gent de totes les edats, fos desmantellat sense ni tan sols plantejar-se des de l’Ajuntament de torn si calia buscar alternatives viables socialment i econòmica a uns espais que atreien gent també de les poblacions properes i feien capital, ara que torna a estar tan de moda a la ciutat el propi concepte.

Les Mates enterrava aquella mítica frase: “És que la gent del Vendrell per sortir ha d’anar a Calafell, perquè o vas al Rústic o no vas enlloc”.

Per altra banda és un mal endèmic del Vendrell deixar que les coses morin sense que ni tan sols Ajuntament o col·lectius reconeguts (de comerciants, de restauradors,…) posin el crit d’alerta o es treballi en una mirada global. I a la vegada és evident que han canviat els hàbits de consum d’oci nocturn però això no vol dir que no calia entomar –i caldria fer-ho encara- des d’aquell moment quin era el camí per recuperar una oferta perduda en tan poc temps. Al cap i a la fi, no crec que cap ciutat que diu viure dels serveis i el turisme es pugui permetre el luxe d’anar tenint menys oferta d’oci o comercial quedant-se tan ampla. Tema a banda és quina oferta disposem als barris marítims, però això mereix un altre capítol.

La zona s’ha revitalitzat amb el nou Aldi i Burger King, i pot guanyar més atractiu amb un sector urbanístic al costat de la Muntanyeta per a nous usos comercials. Per tant, si l’interés en desenvolupar activitat econòmica és un fet, potser és un bon moment per repensar Les Mates del seu esperit original i a la vegada sumant-hi els deures pendents per a l’Ajuntament: dignificar la il·luminació dels carrers dels voltants, la neteja, la mobilitat, la rotonda de l’antiga premsa, el respecte al descans dels veïns de la Muntanyeta…  I una promoció econòmica que faci de veritat honor al seu nom. Tanmateix, hi tenim molt a guanyar i poc a perdre.

Si l’interés en desenvolupar activitat econòmica és un fet, potser és un bon moment per repensar Les Mates del seu esperit original i a la vegada sumant-hi els deures pendents per a l’Ajuntament

Perquè tornant al tema “capital”… Com menys quilòmetres haguem de fer per uns serveis que podem tenir a la vora, més capital som. I més podem exercir-ho si la resta de comarca, municipis del Penedès o del nord del Camp de Tarragona que ens són veïns ens escullen com una opció interessant per passar-hi el seu temps d’oci i vulguin repetir un altre dia perquè hi han trobat tots els serveis buscats. Capital és això, també, perquè per molt que ens ho diguem moltes vegades no ho serem més si no fem els deures.

L’esperit de Les4Fonts

Durant el Nadal del 2012, juntament amb tres vendrellenques més vam començar una experiència que no s’havia fet mai al Vendrell: agrupar articles d’opinió en un sol portal fora dels mitjans de comunicació tradicionals o web i, a més, animar a tothom a participar-hi de forma activa. Les4Fonts va ser una proposta nova, atrevida… però a la vegada conscient que calia (i segueix sent absolutament necessari) aportar visions diferents sobre temes d’actualitat que ens afecten, que ens són propers i, per què no, que poden remoure consciències o provocar tertúlia. En definitiva: crear estat d’opinió.

Repassar Les4Fonts és un sa exercici per veure que sí, que algunes coses han avançat al Vendrell, però d’altres han quedat més congelades que el cap de Walt Disney.

Sorprèn llegir el contingut d’alguns dels articles que es van publicar en aquell moment, perquè te’n pots adonar que tampoc han canviat tant les coses. La velocitat que hem de suportar del ritme de vida d’una societat com la nostra ens deixa, més aviat, poc temps per escriure, llegir i reflexionar amb calma.

Alguns d’aquests articles encara estan disponibles, malgrat que els més recents –misteris de la informàtica- s’han perdut entre les tonelades d’informació de la xarxa. Repassar-los és un sa exercici per veure que sí, algunes coses han avançat al Vendrell, però d’altres han quedat més congelades que el cap de Walt Disney.

Per exemple: la neteja, la recollida d’escombraries, l’estat precari del comerç, l’atractiu de la Fira de Santa Teresa,… temes que han vist com s’ha complert la màxima del qui dies passa, anys empeny. Segurament si entrem en detalls trobarem petites concessions i avenços, però són més aviat mediocres. D’altres, com la Festa Major o el paper de la cultura a la ciutat, el Penedès i el seu desenvolupament, la dinamització esportiva, les Madrigueres o la mirada reclamada de més atenció al patrimoni local han tingut cert recorregut. I d’altres temàtiques, finalment, s’han enquistat fins a punts de difícil desllorigador, paraula molt utilitzada en el lèxic contemporani, especialment pel món sobiranista.

Fins i tot, en un context polític d’enquistament de posicions i de governar “els de sempre”TM sorgien veus que demanaven una opció política independent i municipalista vendrellenca (no confondre amb invents fallits com l’Ara el Vendrell o d’altres opcions regionalistes locals com la recentment creada AVP). Avui dia, potser sense recorregut pel context polític nacional però, si més no, interessants de veure’n la possible maduresa en un altre escenari a mig termini.

Cal recuperar l’esperit de Les4Fonts per tenir una societat més crítica, oberta, valenta, sense subterfugis […] que pugui trobar un lideratge. Una mirada global en fons i forma.

En qualsevol cas, ara ja s’han posat totes les cartes sobre la taula dels governs locals, comarcals i de la Diputació. S’estrena una legislatura que, en el cas que ens ocupa, el del Vendrell, el paper de l’opinió pública és més necessària que mai. I més quan han passat tantes coses que han capgirat la situació local com un mitjó, encara que hi hagi qui no vegi la magnitud de la tragèdia o com de nocives n’han estat les seves decisions.

De la mateixa manera que el madridisme té “l’esperit de Juanito”, cal recuperar aquell esperit, el de Les4Fonts, per tenir una societat més crítica, oberta, valenta, sense subterfugis. I, de retruc, una ciutat que desperti de la letargia, que pugui trobar un lideratge. Una mirada global, en fons i forma, que combati el que em deia un bon amic: tenim el que ens mereixem. Si ens ho hem merescut, som al cap del carrer: despertem, actuem i prenem consciència. La necessitarem més que mai.

Drets civils i ciutats de gènere

La vida quotidiana, que tant valorem i que gira al voltant d’una cosa que no és neutre, com l’urbanisme, està pensada sobre totes les etapes de la vida des de la diversistat de gènere, edat, origen o funcional?

Arriba el 28 de juny, Dia Internacional de l’Orgull LGBTIQ+. Una data que any rere any, de la mateixa manera que ho fa el 8 de març, va agafant més força per les reivindicacions –que per altra banda caldria fer i practicar cada dia– sobre els drets d’homes i dones a ser lliures per viure, conviure, estimar i tenir les mateixes oportunitats sobre la base d’una societat tolerant, respectuosa, lliure pensadora i, també naturalment, crítica.

Aquest article segurament en serà un de més a la suma de literatura que acompanyaran aquests dies, sobre les reivindicacions socials que calen. Però és sorprenent que, massa cops, les reflexions que es dirigeixen a l’opinió pública tenen una mirada no especialment completa d’una qüestió tan àmplia i complexa i abordable des de tots els angles, com és tot el que envolta el 28 de juny o el 8 de març. Per això, avui no volia parlar estríctament d’aquestes dates, sinó d’altres temes relacionats.

Algunes qüestions estructurals, de fons, o són ignorades o queden a la pila de temes a tractar. I, tanmateix, són d’una importància cabdal. Per exemple, les nostres ciutats estan preparades per treballar les polítiques de gènere? O dit d’una altra manera: la vida quotidiana, que tan valorem i que gira al voltant d’una cosa que no és neutre, com l’urbanisme, està pensada sobre totes les etapes de la vida des de la diversitat de gènere, edat, orígen o funcional?

És evident que una ciutat com el Vendrell necessita imperiosament una regidoria de Drets Civils. Concepte molt més ampli, integrador, transversal i obert que molts altres noms sui generis que es puguin inventar segons la tendència política de qui escriu. Però el quid de la qüestió rau aquí: ens creiem veritablement una ciutat –o l’urbanisme- com a part fonamental del problema i com a organisme viu que és, mutable… que pot provocar vencedors i vençuts?  Com definim carrers, places… l’urbanisme i la planificació urbana són instruments molt poderosos per construir una ciutat més justa i equitativa. Ens els plantegem amb aquesta mirada?  

Si no ens preguntem per l’arrel de moltes qüestions, les polítques que es poden promoure, sí, són necessàries i adaptades a la societat del nostre temps, d’acord. Però no arribaran mai a un nivell de calat tan profund com aquelles que calen treballar, per exemple, pels Drets Civils. Sí, Drets Civils en majúscules!

Situar la vida quotidiana al centre del debat d’una ciutat com la nostra és clau per gestar un treball multidisciplinar, inclusiu, que aposti per la perspectiva de gèrene i els drets LGTBIQ+, però també per la sostenibilitat social en termes generals. També, a la vegada, per la concepció d’una flexibilitat de congeniació de les tasques quotidianes, de la vida a través de l’equitat i el respecte individual i col·lectiu. Amb eixos clars: teixit urbà, social, la mobilitat i autonomia personal, la seguretat des de la perspectiva de gènere…  

I un altre gran tema que també queda, malauradament, al fons del tot de la pila. Quin és el paper de l’educació, l’arma més forta que té una societat per combatre tot allò que vol canviar? Que el 28 de juny, el 8 de març i tots aquests dies ho siguin cada dia. Mentre els tinguem assenyalats al calendari quedarà molta feina a fer!